Pere calders

Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia del Vallès Occidental els primers vuit anys de la seva vida. L'any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Amb l'esclat de la guerra civil espanyola. El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol. Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló. Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i, després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner". L'any 1984 es va iniciar la publicació de les seves Obres Completes a la col·lecció Clàssics Catalans del segle XX, d'Edicions 62, i el 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994. El seu llegat literari, amb nombrós material narratiu inèdit, està dipositat a la Universitat Autònoma de Barcelona, que el va donant a conèixer gradualment. El primer volum —no venal— ha estat Entre la ratlla i el desig (1996). L'any 2000 Pere Calders i la seva obra protagonitzen una exposició temàtica al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Joan Margarit

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, Segarra 1938) Poeta i arquitecte. Poeta i arquitecte. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc. S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol. A partir de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982, premi Miquel de Palol 1981), El passat i la joia (1982), Raquel (1983), i La fosca melangia de Robinson Crusoe (1983). La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència. El 1985 publicà L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i el 1986 Mar d'hivern, premi Carles Riba 1985. Ha guanyat dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985). La seva obra poètica ha continuat a Llum de pluja (1987), La dona del navegant (1987), premi Crítica Serra d'Or, Poema per a un fris (1987), Cantata de Sant Just (1987) i Edat roja (1990). Ha endegat una reestructuració dels Jocs Florals de Barcelona i, com a arquitecte, ha tingut una participació destacada en els projectes de l'anella olímpica. Els seus darrers reculls poètics publicats són Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Ha continuat la seva obra poètica amb el llibre Estació de França (1999).

La fageda d'en Jordà (Joan Maragall)

La vaca cega de Joan Maragall

LA VACA CEGA




Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

el silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentres pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Al alba (Luis eduardo Aute)

Joan Salvat Papasseit

La canción del pirata (Mago de oz)

Hola a tots

Aquest és el meu bloc, espero que us agradi a tots