Entrades populars
-
Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia del Vallès Occidental els primers vuit anys de la seva vida. L'...
-
Al 1894 neix a Barcelona. Quan fa els set anys mor el seu pare. Cap al 1907 fa d’aprenent d’adroguer, d’escultor,de vigilant nocturn al moll...
-
Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, Segarra 1938) Poeta i arquitecte. Poeta i arquitecte. Catedràtic de l'Escola d'...
-
Marta Pessarrodona i Artigues Terrassa, (Vallès Occidental 1941). Poetessa i crítica literària. Ha publicat Primers dies d...
voki
divendres, 29 d’abril del 2011
Pere calders
Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia del Vallès Occidental els primers vuit anys de la seva vida. L'any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Amb l'esclat de la guerra civil espanyola. El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol. Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló. Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i,
després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva
primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va
contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres
fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor
Avel·lí Artís Gener "Tísner".
L'any 1984 es va iniciar la publicació de les seves Obres Completes
a la col·lecció Clàssics Catalans del segle XX, d'Edicions 62, i el
1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a
Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994. El seu llegat literari, amb
nombrós material narratiu inèdit, està dipositat a la Universitat
Autònoma de Barcelona, que el va donant a conèixer gradualment. El
primer volum —no venal— ha estat Entre la ratlla i el desig
(1996). L'any 2000 Pere Calders i la seva obra protagonitzen una
exposició temàtica al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Joan Margarit
Joan Margarit
i Consarnau (Sanaüja, Segarra 1938) Poeta i arquitecte. Poeta i arquitecte.
Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Treballa associat
amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula
d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques)
i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com
a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.
Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi
i l'anell olímpic de Montjuïc. S'inicià com a poeta
en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963),
Doméstico nací (1965), Crónica (1975)
i Predicción para un bárbaro (1979), a més
de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol. A partir
de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès
(1981, premi de la crítica 1981) publica en català, tot
aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim
de Tifundis (1982, premi Miquel de Palol 1981), El passat i la
joia (1982), Raquel (1983), i La fosca melangia de Robinson
Crusoe (1983). La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat
reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica
de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del
temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència. El 1985
publicà L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i el 1986 Mar
d'hivern, premi Carles Riba 1985. Ha guanyat dues vegades la flor
natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985). La seva obra poètica
ha continuat a Llum de pluja (1987), La dona del navegant
(1987), premi Crítica Serra d'Or, Poema per a un fris (1987),
Cantata de Sant Just (1987) i Edat roja (1990). Ha endegat
una reestructuració dels Jocs Florals de Barcelona i, com a arquitecte,
ha tingut una participació destacada en els projectes de l'anella
olímpica. Els seus darrers reculls poètics publicats són
Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Ha continuat
la seva obra poètica amb el llibre Estació de França
(1999).
divendres, 8 d’abril del 2011
La vaca cega de Joan Maragall
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)